La beneficiosa carbassa – Fotografia original de Fredde 99Amb llicència Creative Commons


EL BRÒQUIL

El seu origen sembla que està ubicat en els països banyats per la Mediterrània oriental, en concret al Pròxim Orient (Península d’Anatòlia, Líban, Síria, etc.). Els romans conreaven i consumien aquesta planta i per això aquesta verdura és molt popular a Itàlia. A Espanya, la producció de bròquil és escassa i se centra al litoral mediterrani els cultius de certa importància destinats, sobretot, als mercats de Barcelona i València.

Tenim com a varietats més importants:

  •  Sprouting: de color blanc o púrpura, es tornen verds durant la cocció.
  •  Bròquil romanesco, una varietat el cabdell ple de inflorescències que apareixen d’una forma peculiar, unes al costat d’altres en forma de con. Es tracta d’un híbrid entre coliflor i bròquil, comercialitzat a Europa des de 1990.
  •  Calabrese o bròquil italià: color verdós i exquisit sabor. La seva temporada de collita és la tardor.

El bròquil és una planta que es desenvolupa fonamentalment durant les estacions d’hivern i primavera. Per tant, aquesta època és la millor ocasió per consumir-la, encara que es disposa de bròquil durant tot l’any gràcies al procés de congelació. Té un sabor acre pronunciat, una mica més suau que la coliflor.

Un cop a casa, el bròquil s’ha d’emmagatzemar sense rentar-lo, per evitar que es rovelli, en bosses de plàstic perforades dins del calaix de les verdures del frigorífic, de tres a cinc dies.

El seu valor calòric és molt baix. Com la resta de les crucíferes, el bròquil té una gran importància per la seva varietat i quantitat de vitamines: C, provitamina A, B1 i E.

 

ELS CALÇOTS

Es denomina calçot un tipus peculiar de cultiu de la ceba Blanca tardana de Lleida que es treballa en àrees properes a la costa de Catalunya, sobretot a les comarques de l’Alt Camp, Baix Camp, Tarragonès i Baix Penedès, com també a la zona oriental d’Aragó i de la zona de Castelló, limítrof amb la província de Tarragona. És de sobres conegut el calçot de Valls, protegit per una denominació d’origen pròpia.

El cultiu del calçot és típic de zones properes al mar i amb un hivern suau. Malgrat això, el calçot també es pot conrear en zones d’interior on les glaçades no siguin massa permanents. En aquests casos, però, la collita del calçot s’endarrerirà unes setmanes respecte a les zones de clima més suau.

Els calçots es degusten normalment en una calçotada durant els tres primers mesos de l’any, cuits al foc i sucats en salsa salvitxada o bé romesco. Les seves propietats nutritives són iguals a les de la ceba, amb un ampli contingut de vitamines i minerals. A més, se li atribueixen propietats diürètiques, tonificants i digestives.

 

LA CARBASSA

Tot i que sembla que la carbassa és una hortalissa originària d’Àsia Meridional, algunes fonts afirmen que el seu origen es troba a Amèrica. Nombrosos autors antics citen a la carbassa en els seus escrits i se sap que el seu cultiu ja es produïa entre els hebreus i egipcis.

En un principi, la carbassa es conreava per a l’aprofitament de les seves llavors més que per a ser consumida com hortalissa. Però aquest costum va anar desapareixent a mesura que van sorgir varietats amb més polpa i sabor més afruitat i en l’actualitat, la carbassa es cultiva en terrenys de zones que aporten calor i humitat.

La carbassa és un fruit molt beneficiós per a la salut perquè actua com a depurador, diürètic, laxant, etc., a més de protegir de problemes estomacals comuns com l’acidesa i la gastritis. Degut a l’aportació vitamínica s’aconsella sumar-la a la dieta infantil en forma de puré, barrejada amb altres verdures.

Tenim varietats de carbassa tant en èpoques de calor com de fred. Malgrat la possibilitat de trobar-ne durant tot l’any, la gastronomia actual del nostre país no li dóna massa importància i el seu consum és més aviat pobre. Trobem les següents:

  •   Carbassa d’estiu: varietat de pell clara i fina i llavors toves. Té un període curt de conservació. Dins d’aquesta varietat es troba la carbassa Evònim (de color blanc, verd o groc), la carabassa Espagueti (de color groc) i la carbassa Rondine (varietat de pell taronja i carn blanquinosa).
  •   Carbassa d’hivern: varietat més dolça, però més seca que la d’estiu, menys sucosa i de pell més gruixuda que fa que es conservi durant més temps que la d’estiu. Dins d’aquest grup hi ha la carbassa Banana, la de Poncem o Zapallo (de polpa gelatinosa i intens color groc) i la Confitera (de forma i color variable) a partir de la qual s’obté el cabell de àngel, utilitzat com a farciment en diversos productes de pastisseria.

Hi ha altres varietats de carbassa, encara que menys conegudes, com són la Americana, la Groga gruixuda de París, la Plena de Nàpols, la Roja de Etampes, la Verde Espanyola, la Botonera, la Pepo (de grandària reduïda), la Bubango (de les illes canàries), la Carabasseta del Brasil, la carbassa mesquera de forma allargada, etc.

Ens caldrà aprendre les característiques de cadascuna de les varietats atès que són molt diferents unes de les altres. Quan anem al mercat veurem carbasses de forma esfèrica, aplanada, ovalada o allargada en forma d’ampolla. També la grandària varia molt i la pell és dispar amb textures que van es des del llis fins a extremadament rugoses.

 

EL CARBASSÓ

L’origen del carbassó no és ben conegut. No se sap amb seguretat si procedeix de l’Àsia Meridional o d’Amèrica Central. El que sí es coneix és que és una planta conreada en totes les regions càlides de la Terra des de temps immemorial. Hi ha proves que aquesta hortalissa ja era consumida pels egipcis i, més tard, pels grecs i romans. No obstant això, van ser els àrabs qui van estendre el seu cultiu per les regions mediterrànies, on es va convertir en un aliment de consum habitual a l’Edat Mitjana. A les zones del nord d’Europa, el seu consum va ser més tardà i no va tenir lloc fins a la Segona Guerra Mundial.

A l’actualitat, el seu consum està molt estès a tots els països de la Mediterrània, així com a Holanda i Amèrica del Nord. Marroc, Itàlia i Espanya són els principals països productors. Els carbassons es poden classificar en dos grups en funció del seu color:

  •   Carabasseta tipus fosc: el seu color és verd mig (varietat Sofia) o negre brillant (varietat Samara), ambdós de forma cilíndrica.
  •   Carabasseta tipus clar: els fruits són de color gris o gris verdós. Dins d’aquesta varietat també hi ha diferents tipus, el Grison, varietat de carbassó verd clar amb punts grisos i el Clarita, de color verd molt clar.

El carbassó es pot conservar al frigorífic en bones condicions durant 10 dies però hem d’evitar emmagatzemar-los al costat de fruites que produeixen gas etilè durant la seva maduració com ara plàtans, melons, préssecs, etc., per evitar conferir sabors amargs al carbassó.