Bledes acabades de recollir de l’hort – Fotografia original de BeCeeNe


L’albergínia

La albergínia pertany a la família de les solanàcies i és, junt al tomàquet, el pebrot i la patata, de les poques solanàcies comestibles. L’albergínia es considera nativa de l’Índia i la seva introducció a Europa, que segons sembla es va produir des d’Espanya a través dels comerciants àrabs, data de l’edat mitjana.

La classificació de l’albergínia atén a la seva forma (globosa, llarga, prima, etc.), i ve determinada per la varietat de què es tracti: black beauty, black prince, small green, onita, etc. Als nostres mercats ens arriben les següents:

–Jasper: són els fruits rodons ovalats, de pell bicolor (blanca jaspiat de morat o verd) i polpa gairebé blanca. El pes mitjà d’un exemplar ronda els 200 grams.

–Globosa: forma esfèrica, pell de color morat fosc, brillant i polpa verda. El seu pes mitjà ronda els 250 i 290 grams.

–Allargada: són allargades, de pell morada fosca, brillant i polpa verda. El seu pes va dels 160 als 180 grams.

–Esfèrica: fruit rodó, de color morat fosc, brillant i uniforme i polpa verda amb buits. El pes mitjà d’una unitat és de 230 a 260 grams.

Les albergínies són sensibles al fred, de manera que el seu cultiu abunda a l’estiu. No obstant això, gràcies a la producció en hivernacle, està disponible en el mercat durant tot l’any. Té un gust suau, molt vegetal, amb un lleuger toc amarg degut als seus components antioxidants.

 

La bleda

Sembla que van ser els àrabs qui, a partir de l’Edat Mitjana, van començar a cultivar i descobrir les autèntiques propietats medicinals i terapèutiques d’aquesta planta. Resulta curiós que la bleda, una verdura tan utilitzada com a planta medicinal des de fa segles per àrabs, grecs i romans, es consideri en l’actualitat una verdura ordinària, de pobre categoria. Les raons d’aquest desprestigi poden obeir a la facilitat del seu cultiu, a la seva abundància en el mercat o al preu assequible al qual es ven.

A la Península Ibèrica, el cultiu d’aquesta verdura s’estén per la majoria de les regions de l’est, nord i centre. Catalunya i València destaquen com a principals comunitats productores.

La bleda, encara que depèn de la varietat, és una verdura conreada durant tot l’any. No obstant això, la millor època per al seu consum va des de finals de tardor a principis de primavera. Les diversitats de bleda més conegudes, cultivades i apreciades per la seva qualitat i gust són:

–Groga de Lió: de fulles grans, ondulades, de color verd groguenc clar i penca de color blanc molt desenvolupada, amb una amplada de fins a 10 cm. Són les de major comercialització. de fulles grans, ondulades, de color verd groguenc clar i penca de color blanc molt desenvolupada, amb una amplada de fins a 10 cm. Són les de major comercialització.

–Verd amb penca blanca Bressane: fulles molt ondulades, de color verd fosc i penques molt blanques i amples (fins a 15 cm).

La bleda és una verdura de vida curta. Per això, convé consumir-la el més aviat possible després de la seva collita que mai excedirà de dos dies. Guardada al calaix de la verdura del frigorífic es conserva dos dies més. Si es compra la bleda fresca i es vol congelar, s’ha d’escaldar prèviament durant uns moments després de rentar-la i trossejar-la.

 

La borratja

La borratja, malgrat ser una planta oriünda de l’Europa mediterrània és una planta poc coneguda, poc vista als mercats, pràcticament inexistent a les cartes dels restaurants i ni tanmateix nombrada en molts dels bons llibres de cuina editats. Potser hem de fer una excepció quan parlem de l’hostaleria del nord, on la verdura gaudeix d’una certa estima.

No obstant això, i en contradicció, la zona nord, la ribera de l’Ebre al seu pas per Navarra i l’Aragó és on es concentren els regadius més importants dedicats al cultiu de la borratja. A la província de Saragossa l’extensió del regadiu dedicada a la seva producció suposa un 75% i a Navarra representa el 25% del total nacional. També són moltes les famílies que la sembren en els seus horts per a consum propi.

Aquesta planta de color verd brillant i uniforme, que personalment he vist créixer als marges dels camins, torrents i vessants de les muntanyes, es reconeix amb facilitat pels pèls que cobreixen les tiges i les fulles, eriçats, aspres i molestos al tacte, així com per les flors de color blau, rosat o blanc que forma la planta.

El nom de borratja, segons alguns historiadors, deriva del vocable llatí esborra, que significa “pèl”, per la quantitat de pèls que cobreix tota la planta. Altres autors afirmen, però, que el nom d’aquesta verdura procedeix de l’àrab abu rash, que significa “pare de la suor”, en referència a les propietats sudorífiques de la planta, en particular de les seves flors.

Avui dia, a països com França i Itàlia es considera la borratja una verdura de luxe, i els plats on és la protagonista es presenten com una autèntica especialitat en restaurants de prestigi, tot gràcies al seu sabor fi i delicat, molt vegetal. Les seves flors s’empren, a més de per les seves propietats medicinals, com a ingredient d’amanides.

La planta de més qualitat és la que presenta les fulles fresques, tendres i intactes, de color verd. No convé triar les borratges de fulles molt aspres, amb tiges gruixudes i fibroses i de to groguenc, ni les que tinguin les fulles toves i laxes. A més, com que es tracta d’una verdura molt delicada, convé conservar-la a la nevera dins d’una bossa de plàstic perforada i no rentar-la fins al moment d’utilitzar-la.

Al seu favor, val a dir que cada vegada més verduleries ofereixen al consumidor racions de borratja neta i tallada, a punt per cuinar, la qual cosa evita l’haver de netejar-les, una de les raons que, imaginem, ha frenat el seu habitual consum. Igualment, la podem trobar en conserva i, des de fa poc temps, es comercialitza ultracongelada, igual que altres verdures.

A Catalunya se la coneix també amb el nom de borraina o pa i peixet. Entre els llocs del nostre país on la borratja és més popular com a verdura cal mencionar Navarra, Aragó, Extremadura i València. Igualment, es cuina a algunes zones de Portugal, on la mengen preferentment bullides amb patates o en sopa; a la banda de Ligúria (Itàlia), se’n fan raviolis i frittata amb salsitxes; i a Frankfurt (Alemanya), amb la borratja es prepara la Grüne Soße, una salsa verda típica d’aquella zona, molt adient per acompanyar patates bullides al vapor.

Malgrat la seva manca d’atractiu a primera vista, cal dir que després de ben rentades amb abundant aigua i bullides, les fulles i tiges perden la pilositat i prenen una consistència fina i agradable al paladar.

→Principals flors orgàniques comestibles [Les amanides]