Mango, ideal per menjar sol i en amanida – Fotografia original de BeCeeNe


El mango

L’arbre del mango no és, com es creu, oriünd de l’Amèrica tropical, sinó de l’Índia, des d’on va introduir-se al continent americà al segle XVIII. La pell del fruit és llisa, de color entre groc, rosat i verdós i el fruit, que presenta una drupa considerable de la mida d’una pera, és dolç, amb una certa olor a resina natural que recorda la textura del préssec de vinya. Força mantegós, resulta molt adequat pel cutis tot i que, paradoxalment, no es recomana que el mengin les persones de pell delicada ja que pot produir erupcions. Es consumeixen al natural o en macedònia i resulta molt adequat barrejar-lo amb els ingredients frescos propis de l’amanida.

 

El meló

Fruit molt ric en aigua, convé menjar-lo quan es troba en el seu punt de maduració si no volem que ens faci mal. Per conèixer el moment just de consumir-lo –és un fruit d’estiu– ha de presentar les següents característiques: ha de ser pesant, consistent i olorós i la seva base ha de cedir lleugerament a la pressió dels nostres dits polzes. Desestimeu sempre els melons que presenten algun cop perquè és segur que us sortiran malament. De melons se’n coneixen diverses varietats: l’allargat, gros, de pell verda estriada de groc semblant a una serp, i el rodó, més petit que l’anterior i amb la pell de color acarbassat i betes de color blanc. Nosaltres ens decantem pel primer, més consistent i més fi al paladar. La millor manera de menjar-lo és d’entrant, sol o amb sal i pebre, o bé de postra, també sol o macerat en vi. No es recomana consumir-lo després de les principals menjades ja que en ser extremadament aquós, retarda la digestió i la fa més pesada.

 

La móra      

Fruit de la morera, les móres són dolços però alhora insípides; potser per aquesta raó, més que menjar-se soles, se’n preparen confitures, gelatines i xarops, aquests últims molt adequats per a les inflamacions de coll. En hi ha una varietat silvestre, de color morat, anomenada d’esbarzer. De conreades se’n coneixen tres classes: la morera blanca, original de la Xina però cultivada en molts indrets per motius ornamentals; la morera negra, estimada bàsicament pels seus fruits, foscos de color; la morera de paper, d’arbre més petit que els anteriors, els fruits del qual són vermellosos. Totes les varietats, un cop madures, aporten un gran contingut de glucosa i fructosa. Les fulles de morera constitueixen l’aliment bàsic dels cucs de seda.

 

El nabiu

El nabiu és el fruit de la nabinera, una mata baixa que creix en terrenys humits dels boscos i pastures d’alta muntanya, en alguns casos en zones per damunt dels 1.500 metres d’altitud. Aquesta fruita – arándano en castellà– és oriünda d’Àsia i Europa i les diverses varietats que presenta la planta produeixen baies de color fosc, blavoses o vermelloses, riques en antocians, pigments vegetals que els confereixen el seu color característic. Maduren durant els mesos d’estiu i tardor i una vegada recol·lectats es conserven durant 4 ó 5 setmanes, després es deshidraten i es fan malbé. Actualment, es cultiven espècies amb finalitats comercials, per a la qual cosa és fàcil trobar-les en mercats especialitzats. El nabiu que es consumeix a Espanya procedeix bàsicament d’Austràlia, Xile, Holanda, Polònia i Itàlia, però cada vegada prenen més rellevància els que procedeixen de Huelva i Astúries. A Catalunya n’hi ha en estat salvatge des de la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça fins a l’Alt Empordà i la Garrotxa, però només es recol·lecta per autoconsum de les famílies en molt petites quantitats. La varietat vermella és pròpia dels EEU.

 

La nectarina

Híbrid de préssec i pruna, la nectarina gaudeix de gran acceptació entre el públic, tot i resultar menys gustosa que les fruites originàries. És refrescant i rica en potassi, fòsfor i sodi. La pell, lleugerament sedosa, és de color vermellosa, sem-blant a la del préssec d’aigua. Amb freqüència, la nectarina neix del propi presseguer com un brot mutat que se sol empeltar per a crear una nova espècie per a cultivar. És habitual que els presseguers produeixin de tant en tant alguna nectarina i a l’inrevés. Com els préssecs, les nectarines poden tenir la carn blanca o groga i tenir-la adherida al pinyol o restar solta.

 

El nespra

El nesprer és oriünd de la Xina central però és conreat en zones temperades i càlides d’Àsia, Europa i Amèrica. Els fruits, un pèl aspres si no es consumeixen ben madurs, presenten la pell ataronjada, amb dos o tres pinyols al seu interior. N’existeixen dues espècies: els nespres corrents, de fruit petit, i les de fruit gran, molt apreciada, amb les varietats real, la holandesa i la japonesa, de la que se n’extreu un licor semblant al kirsch. S’ha d’anar molt en compte de no donar-les als infants ja que la mida i el tacte lliscós dels pinyols els podria asfixiar amb facilitat. Amb prou feines aporta nutrients i calories a l’organisme, encara que conté potassi en quantitats apreciables i algunes vitamines.

 

La nou

Aquest estrany fruit de la noguera presenta força aplicacions culinàries, si bé són consumides directament com a fruita seca. Presenta dos embolcalls: un d’inte-rior, tou, i un altre de dur, llenyós, que s’aprofita en la preparació d’infusions i aiguardents. La nou pertany al grup de fruits oleaginosos, com el cacauet, l’avellana i el cacau. De la nou se n’extreu un oli molt ric en àcids grassos, parent, pel que fa a les propietats de poder controlar el colesterol, al de blat de moro, soja o gira-sol. Resulta un fruit de difícil digestibilitat i molt calòric –490 calories per cada 100 grams– raó per la qual no resulta recomanable per a persones obeses, pels qui tenen l’estómac delicat o pateixen de diarrees. En canvi s’aconsella a les persones que necessiten afavorir el sistema nerviós o la formació de teixits. És el fruit comestible més ric en zinc i coure que consumim.

 

L’oliva

Fruit de l’olivera, l’oliva és una drupa d’os dur que tant es menja sola que com a ingredient addicional d’amanides i certs guisats i preparacions. Les olives no són comestibles quan es cullen de l’arbre i cal sotmetre-les a un cert nombre de preparacions perquè ho siguin. Una vegada a punt, es venen al natural o bé es conserven en diferents preparats que els dóna un gust característic. Entre les olives destaquen: l’extremenya o morada; l’aragonesa, coneguda també amb el nom de  terralta; la mançanenca o sevillana, potser la més fina de totes, cultivada també a Les Garrigues; l’oliva malaguenya d’Àlora o alorenya, arrodonida i de gust suau; la verdial, molt apreciada per a fer-ne oli i menjar-la a taula una vegada macerada amb herbes i alls; la grossal, la més grossa i carnosa de totes. Entre les autòctones trobem la inefable i gustosa arbequina, força més petita que les anteriors, interessant per a fer-ne oli i també per afegir-les a amanides verdes i carpaccios. El més important de les olives és l’extracció que se’n fa, mitjançant el premsat de la seva polpa, d’un caldo oleaginós conegut amb el nom d’oli. Són riques en minerals i en vitamines A i B al temps que posseeixen un estimable valor nutritiu.

 

La papaia

Aquesta fruita només es cultiva en països tropicals. Té una forma ovalada (com una pera molt gran), pell jaspiada verda i groga, llavors negres i una polpa o carn rogenca, suau i dolça. Aquest sabor tan particular que té la papaia fa que sigui molt apreciada a l’hora d’elaborar postres, sucs, iogurts, macedònies de fruites, gelats, etc. Es pot menjar igual que el meló: en estat natural, sola o amb sal i pebre, o bé tallada a quadrats en amanida junt a altres ingredients. La papaia ajuda a digerir les proteïnes ja que aporta elements activadors de la digestió i és també laxant. És una fruita repleta de nutrients, incloent vitamina A i B (mitja papaia cobreix el 150% de les nostres necessitats diàries d’aquesta darrera vitamina superant, fins i tot, a les taronges, llimones i aranges); conté, igualment, potassi, magnesi, fibra i petites quantitats de calci i ferro.

 

La pera

És, junt a la poma, la fruita que més varietats presenta. Entre les més apreciades –i també de presència més efímera- tenim les que es cullen a mitjans d’estiu, petites, fortes i dolces, les anomenades peres de Sant Joan. Ja entrada la tardor trobem les varietats erculina, blanquilla, d’aigua, llimonera i conferència, totes elles cultivades a Catalunya. A l’hivern podem gaudir de l’excel·lent pera de Puigcerdà, grossa, més aviat rodona i que de regular porta soldada la cua per tal d’evitar la podridura. La pera s’ha de consumir al punt: massa verda provoca alteracions digestives i massa madura perd les ¾ parts de les seves propietats. A penes si té contraindicacions: unida a la seva facilitat de digestió trobem que depura la sang, millora l’activitat renal i posa fre als trastorns intestinals. Per si no n’hi hagués prou, el seu suc és ideal en la cura de certes dermatosis.