Gintònic amb móres – Fotografia original de BeCeeNe


Bàsicament, bevem quan tenim set i és l’aigua, sens dubte, el líquid que millor apaivaga aquest desig primari. Bevem aigua de la font, de la botella o de l’aixeta en aquelles zones del planeta on l’aigua potable ha estat canalitzada però no oblidem que, tot i tractant-se d’un producte elemental que no hauria de faltar-li a cap humà, en el segle XXI hi ha dos mil milions de persones que encara necessiten caminar quilòmetres per aconseguir-la sense contaminar.

En circumstàncies normals, és a dir, en absència total de contaminació subterrània, podríem beure aigua directament dels llocs naturals d’on prové i es canalitza –rius, rierols, llacs, dolls naturals, fonts i llars en general– però les agressions reiterades al planeta per part del ésser humà ens obliga a ser prudents i a anar molt en compte a l’hora de calmar la nostra set en els seus llocs d’origen.

Malgrat totes les aigües tenen la mateixa composició química si són bacteriològicament pures (H2O), el cert és que la dividim en grups segons les característiques que en sobresurten. Pot ser lleugera o pesada, segons sigui molt o poc airejada; dolça, quan el seu contingut en sals calcàries, magnesi, carbonats, fosfats, etc., hi són en proporcions petites i equilibrades; si el seu contingut és el contrari de l’anterior l’anomenarem dura, gens idònia per cuinar, bullir llegum o preparar infusions com el te, el cafè o les herbes. Natural és contrària a mineral, aquesta última anomenada així per contenir gas carbònic d’origen.

Tot i que en cuina normalment no les farem servir, no hem d’oblidar l’existència d’altres aigües naturals mineromedicinals que brollen arreu del món, de normal canalitzades i servides a balnearis o centres de salut. Degudament embotellades les podem trobar a la majoria de comerços, així com també a les cartes de restaurants acreditats (Vichy Catalán, Aigua de Vilajuïga, etc.).

Per últim no podem oblidar les aigües de fabricació industrial com la gasosa, el litines, la soda –anomenada també sifó o aigua de seltz–, clàssica per a preparar vermuts, whiskys i còctels. I malgrat que no es beuen directament tenim l’aigua de roses, que avui només fan servir al Marroc però que segles abans corria per les nostres cuines; l’aiguanaf o aigua de flor de taronger, molt útil en pastisseria encara avui dia; o l’Aigua del Carme, medicina d’alta graduació alcohòlica feta amb tarongina o melissa que als anys posteriors a la guerra civil espanyola escometia contra tota mena de mals “femenins”.


LES BEGUDES – Volum 3 de la col·lecció GUST per la CUINA.

Contingut general i receptes