Fideus de blat ideals per a fer sukiyaki – Fotografia original de BeCeeNe


El blat –cereal del que se’n deriva la farina– és, junt amb l’arròs, el principal aliment que a escala humana ha servit de mesurador del benestar econòmic dels pobles. La seva manca, causa de l’existència de llargues èpoques de fam i del desgavell social que aquestes comporten, ha incitat les gents a revolucions sagnants en el transcurs de la història amb les conseqüents caigudes –sovint immisericordioses– de governs i governants. Vet aquí la importància dels cereals en l’alimentació diària.

Tot i que la pasta –sigui per la quantitat de formes registrades o pel llarg i prestigiós receptari tradicional– sembla ser patrimoni quasi exclusiu d’Itàlia, no és pas en aquest país on va néixer la seva elaboració i preparació. Va ser la Xina, de vell antuvi país capdavanter pel que fa als invents de la Ciència i de la Tècnica, qui va oferir al món una de les troballes gastronòmiques més apreciades i cotitzades arreu del planeta, cuidant-se de testimoniar la seva existència l’imaginatiu explorador –alguns diuen que gran mentider–Marco Polo. Certs historiadors sostenen que qui en realitat va exportar-la a Sicília van ser els àrabs a través de les caravanes perses quan van conquerir l’illa mediterrània a finals del segle IX. La vella tradició àrab va unir-se aleshores a les novetats dels cuiners sards del nord de la futura Itàlia.

En conseqüència, es pot afirmar que el coneixement de la pasta a la Península és tan antic com a Itàlia, dos països que coneixien, perquè els compartien, la civilització i el comerç amb els àrabs. Però no va ser sinó a través dels soldats francesos de Napoleó que el consum de la pasta va estendre’s a la resta de les cuines d’Occident a les primeries del segle XIX, essent molts, encara avui dia, els països que aporten, des dels seus fogons, excel·lents receptes cap a la cuina internacional.

El cert és que Catalunya tampoc ha deixat de donar, a través dels segles, un tractament especial a alguns plats de pasta fins a convertir-los en receptes inequívocament catalanes; d’exemple tenim la sopa de galets de l’escudella i carn d’olla de Nadal, els canelons a la barcelonesa, els saborosos macarrons al forn i els no menys estimats fideus a la cassola.

 

RADIOGRAFIA DE LA PASTA

La pasta és un aliment de gran valor energètic, tot i que només intervenen la farina de blat dur i l’aigua en la seva elaboració. 100 grams de pasta equivalen a 340 calories, 72 grams d’hidrats de carboni i 1 gram de greixos; conté igualment sals minerals –fòsfor, magnesi, ferro, etc. –, vitamines essencials –A, B i E–, enzims, i aquest gran tresor regulador que és la fibra.

A l’actualitat, les grans indústries afegeixen als components altres substàncies alimentàries naturals per tal d’aconseguir un producte final més ric, més atractiu i més gustós. Tenim doncs, pastes de colors aconseguides amb l’addició d’ingredients com ous, tomàquet, espinacs, nap roig, xampinyons, alfàbrega, tinta de calamar, etc, tant de llarga durada com fresques. Així mateix algunes varietats aporten un suplement de llet o de gluten, essent aleshores més completes perquè hi sumen components que no conté el blat.

Totes les persones sanes, criatures, adults i gent gran, poden menjar pasta sempre i quan no se n’elaborin receptes massa carregades. Amb tot, i malgrat perspectives dietètiques tan estimables, no s’aconsella sobrepassar la ració de 150 grams al dia sota el risc de patir, a la llarga, de dificultats digestives. Igualment, gràcies a la lenta transformació en glucosa del midó de la pasta, aquesta no produeix un brusc i excessiu augment de sucre a la sang, raó per la qual, la ingesta d’aquest aliment es recomana en la dieta dels diabètics.