Mercat municipal de Gràcia (Barcelona 2010) – Fotografia original de BeCeeNe


Què, quan i a on comprar? Organitzar-nos a l’hora de fer la llista de la compra ha de constituir un costum tal arrelat com el de rentar-se les dents abans d’anar a dormir o el de vestir-se per sortir al carrer. En primer lloc no és aconsellable anar a comprar de memòria, per molta que se’n tingui, ni molt menys planejar-la camí de la tenda.

L’enumeració dels ingredients hem de confeccionar-la a partir del que ja tenim a casa, articles del rebost, sobrants ja guisats i productes frescos de curta durada. Després caldrà tenir en compte el dia de la setmana i l’època de l’any en que estem. No resulta indicat, pel que estem dient, comprar peix en dilluns, per exemple, puix que a les festes els pescadors no surten a pescar; o demanar peres de Sant Joan a la vigília de Reis, per molt que ens agradin; tampoc caldrà entusiasmar-se a provar la recepta d’escudella de carns, xoriços i llegums que ens ha passat el veí o la cunyada en un dia que el termòmetre marca els 35ºC a l’ombra, la menja de la qual ens podria, ben segur, malbaratar l’organisme.

Així doncs, fixada la ment en el que ja tenim a casa, en el dia de la setmana i en l’estació que vivim, podem tenir clar què és el més adient de comprar per a un, dos o tres dies, a molt estirar. L’experiència generada de la pràctica diària i les possibilitats del moneder, s’encarregaran de fer la resta.

Ara bé, quin lloc resulta ser el més convenient per anar a comprar?: el mercat?, la tenda del veïnat?, la cooperativa? el supermercat?, la gran superfície comercial? Quins criteris hem de seguir per triar un espai i no un altre? Potser serà convenient donar un tomb per totes les àrees de venda que tinguem al voltant del barri on vivim, sigui per comparar la relació qualitat–preu, sigui per mesurar l’interès i simpatia de la dependència que està rere el mostrador.

Les relacions humanes són un factor important que no hem d’ignorar. Ser la Maria, el Jordi o la targeta nº ics, el parlar de tu a tu amb en Josep de la tenda de baix de casa o amb la Glòria de la parada del mercat, o bé fer-ho amb l’empleada anònima vestida de verd o de carbassa haurien de marcar la diferència a l’hora de seleccionar el lloc de compra, tot i que som conscients que ens emparem en postures romàntiques allunyades de la realitat social de moltes famílies que es veuen obligades a omplir la nevera setmanalment perquè tots els seus membres treballen de sol a sol.

Penseu per un instant en l’hipotètic cas d’haver de reclamar quelcom –una ampolla de llet que ha sortit agra, l’ou que reposava esquerdat dins de l’estoig sense adonar-nos, els pits de pollastre que a l’anar-los a fer a la brasa us ha donat un olor sospitós tot i figurar a l’etiquetatge la data de consum correcta–, etc., on creieu que atendran millor les vostres justes reclamacions? Valdria la pena que hi penséssiu. Un altre punt que ens hauria d’interessar: a les grans superfícies t’obliguen a agafar una bossa de plàstic per a cada article fresc que compres, impedint que posis en pràctica el teu criteri ecologista, no et fien si no portes prou diners, etc.

Pel que fa a la tria dels articles frescos trobarem que alguns presenten més dificultats que altres a l’hora d’escollir-los; el color, la brillantor, la textura, l’olor, la natural bellesa del producte… Tots els nostres sentits hauran d’estar alerta si volem fer-ne de la compra un art i una delectació.

Encara que neòfits, de ben segur que sabreu captar la frescor i la qualitat de les verdures des del primer dia, només que us hi fixeu una mica. Trencadisses i brillants han de ser les fulles de les bledes, els espinacs i les cols; tornassolats els grans dels pèsols i les faves. Els apis, els espàrrecs, la mongeta tendra són hortalisses i verdures de pell rígida i brillant, igual que els pebrots, les albergínies o els carbassons.

Dures han de ser les verdures d’arrel: les pastanagues, els naps, les patates. Els bròquils i les coliflor han de mostrar-se sempre apinyades i sense màcules. Els tomàquets, siguin madurs o d’amanir, han de presentar la pell fina i aparèixer consistents al tacte tot i que aquestes característiques no garanteixen la seva dolçor interna: l’experiència us dirà quan difícil resulta d’encertar la compra dels tomàquets.

Els porros compreu-los sempre de temporada si no voleu trobar-vos amb sorpreses a l’hora de cuinar-los. Pel que fa a les carxofes trieu-les més aviat mitjanes i compactes, millor si són de varietat de punta rodona. Una atenció especial mereixen les verdures d’amanir: enciams, escaroles, endívies, cabdells de Tudela, etc.: les heu de comprar de temporada, per demés fresques, apinyades i de colors vius i no estaria de més que les reviseu per dins per evitar comprar-les habitades per animalons (de fet ens hauria d’alegrar trobar-hi un petit cuc o un cargol puig que seria garantia que el producte no ha estat tractat amb productes químics mentre ha estat plantat).

Pel que fa a la fruita us resultarà encara més fàcil de reconèixer. D’entrada poseu atenció a les d’aparició primerenca perquè a més de pagar-les més cares que les de temporada potser siguin encara un pèl verdoses, i per tant no gaire dolces de gust ni digeribles. Recordeu igualment que si us ofereixen fruita en el temps que no és usual de trobar-ne, vol dir que o han estat guardades en frigorífics i per tant han perdut part del seu gust i fermesa, o són importades d’altres països de clima semblant al nostre i per tant de qualitat indiscutible.

Les fruites de pell fina –per exemple la pera, la poma, l’albercoc o les cireres– les heu de veure llises i brillants; el préssec, en canvi, mostra una lleugera capa de borrissol que els caracteritza. Tornassolades i consistents les prunes i també el raïm, aquest amb els grans fent pinya al voltant de la tija. Més difícil d’apreciar són els fruits de la melonera i la sindriera, la tria dels quals haureu de confiar al vostre venedor o venedora. Les taronges mereixen una anàlisi especial puix que la seva qualitat ve condicionada al seu pes relatiu per unitat de volum; procureu, doncs, a menys que no podeu prescindir-ne, de no comprar-les en els mesos que no tenen erra, de maig a agost: són en general poc sucoses i tendeixen a sortir agres.

La pell groga daurada dels plàtans i les bananes ens parla sens dubte de la qualitat del fruit que guarden. Fruites que podríem dir que s’han de comprar i menjar el mateix dia… doncs potser el caqui i les figues ja que si es guarden a la nevera perden tot el gust i a fora es fan malbé de seguida. Fruits tropicals com el kiwi, el mango, l’alvocat i la xirimoia han de ser lleugerament pesants i consistents al tacte.

Un últim consell: acostumeu-vos a preguntar sempre que pugueu la procedència dels productes frescos i els noms de les varietats que compreu: aprendre a reconèixer-los us donarà una estranya satisfacció cada vegada que us els trobeu a les parades.

I la qualitat del peix, com es pot apreciar? Penseu que el que dóna temporalitat comestible al peix és el temps que porta fora de l’aigua, essent diversos els detalls indicadors de la seva frescor.

Atesa la impossibilitat de poder examinar-lo per dins fins després d’haver satisfet la compra haurem d’aprendre a reconèixer la seva excel·lent qualitat pels senyals exteriors següents:

–La lluentor i vivacitat dels ulls.

–La integritat de les seves escames.

–El color vermell fort de les ganyes.

–La duresa de les carns.

Un cop comencin a trossejar-lo, si el peix és gros, hem de constatar:

–Que la dèbil pel·lícula que protegeix la carn de l’animal de la seva pròpia part intestinal (negra en el lluç) és brillant i es mostra sencera.

–Que la carn ofereix resistència a l’hora de ser separada de l’espina.

–Que l’olor que desprèn el peix no ens molesta en absolut.

Les carns del bestiar boví, equí, oví i porquí presenten menys dificultats que el peix a l’hora de comprovar el seu estat. En primer lloc hem de saber que les carns esmentades no són més bones acabades de sacrificar com succeeix amb el peix, sinó el contrari. A mida que passen els dies –els límits van de 3 a 10 dies segons de quines carns es tracti– les propietats gustatives augmentaran considerablement com també millorarà la suavitat a l’hora de mastegar-les.

El color va del rosat del porc al roig intens del bou i del toro –parlem de bestiar adult– si bé el més important pel coneixement de la qualitat de les carns és saber amb què han estat alimentats els animals, el lloc de procedència i el tracte afectiu que han rebut (l’última observació no és cap broma). Explicat tot això caldrà que ens fixem amb la presència de grassa que cobreix les parts naturals de la bèstia i les betes que apareixen entre la mateixa carn: són també un signe de qualitat.

Qualsevulla que sigui la carn escollida demaneu sempre la denominació d’origen la qual ha de figurar en tot moment a la vista del comprador, sigui a la cobertura de l’envàs o deixat a un lloc visible del mostrador.

Pels ous haureu de guiar-vos en el moment de comprar-los per la data de caducitat de l’envàs tot i que fa un temps alguns grangers han tingut la feliç idea de marcar-la a la mateixa closca de l’ou. Tot una garantia! Mentre aquest costum no s’estengui a tots els productors caldrà fer cas d’algunes proves casolanes que trobareu més endavant per saber si un ou és fresc o no ho és.

Per la resta d’articles, ens referim als envasats de curta i llarga durada, haurem de verificar:

–El nom de l’empresa incloent el número de registre sanitari.

–El país de procedència i el codi d’identificació que l’indica (el nº 84 correspon a Espanya).

–El nom del producte.

–El pes net escorregut i el brut, el volum o nombre d’unitats.

–La llista d’ingredients i additius.

–Les instruccions per a la conservació.

–La identificació del lot de fabricació.

–La data de caducitat o de consum preferent (és imprescindible).

–La forma d’utilització, si resulta precís.