Venda a l’engròs d’herbes per a infusió – Fotografia original de BeCeeNe


Quan parlem d’herbes destinades al consum i que bevem sobretot en forma d’infusió o tisana, ens referim a plantes que podem comprar en paquets o sobres després de patir, algunes d’elles, les transformacions de neteja, tria, assecatge i mòlta.

El procés de preparació consisteix en cobrir una culleradeta del material –fulles, flors, arrels, ja siguin seques o fresques– amb aigua tèbia (maceració) o bullent (infusió), deixar-ho reposar uns minuts i colar-ho abans de beure. També podem preparar-ho en cocció posant les herbes en una cassó esmaltat (no ha de ser d’alumini) i una tassa d’aigua freda. S’escalfa i es deixa bullir de 2 a 10 minuts, tapat i a foc lent. Es cola al final i s’endolceix al gust.

Cal saber que les infusions s’han de prendre lluny dels àpats (al menys 10 ó 15 minuts abans) i mai immediatament després.

La majoria d’herbes les podem conrear nosaltres mateixos en testos o al jardí, o comprar-les al detall en herbolaris, la manera més recomanable d’adquirir-les per quan en tractar-se de llocs especialitzats, s’assegura la renovació constant d’existències. També les trobarem preparades en bosses de dosis individuals en farmàcies, tendes de dietètica o supermercats.

 

PAUTES A SEGUIR RESPECTE LES INFUSIONS

No oblidem que sota el nom inofensiu de planta s’hi amaga un altre de més perillós anomenat droga. Les plantes, begudes alegrament i sense el consell d’un professional ens poden arribar a fer mal o, com a mínim, a ser contraproduents si les prenem sense control només perquè en agrada el seu gust. Caldrà, doncs, que tinguem present les següents consideracions:

–Oblideu-vos de considerar-les com si fossin la panacea natural dels vostres mals.

–Tingueu en compte que algunes herbes són certament tòxiques (aneu en compte, per exemple, amb el poliol –conegut com a poliol-menta– perquè no és tan innocent com sembla).

–Eviteu la compra d’herbes o infusions sense etiquetatge comercial o sense el consell d’un professional.

–Llegiu l’etiqueta amb cura, de manera que només feu servir els productes empaquetats –o garantits– considerats com a ingredients segurs.

–Utilitzeu quantitats moderades d’aquestes infusions encara que continguin components segurs i efectius.

–No begueu regularment més d’una o dues tasses d’infusió d’herbes al dia perquè de la majoria se’n desconeixen encara els efectes a llarg termini.

–Les persones que manifesteu respostes al·lèrgiques a herbes com l’ambrosia, l’àster o margarida reina i el crisantem, heu d’evitar les infusions que continguin calèndula o meravella, milfulles o artemisa, així com també les flors de camamilla.

–Les dones embarassades o que creieu estar-ho, heu de cuidar, especial-ment, de no beure cap infusió d’herbes sense consultar-ho al professional que us porta, ja que algunes tenen propietats abortives. De la mateixa manera, s’ha de restringir l’ús d’aquestes begudes a les criatures.

 

LES HERBES UNA A UNA

D’herbes aromàtiques en hi ha moltes però no de totes aprofitem la mateixa part, així que tot seguit us en donem detall:

–Planta: ortiga, dent de lleó, anet, cua de cavall…

–Escorça: canyella, fràngula, til·la…

–Arrel: valeriana, gençana, bardana, dent de lleó, àrnica, regalèssia…

–Fulla: menta, tarongina, marialluïsa, olivera, farigola, estragó, boldo…

–Pètals: rosa damascena, malva, blauet…

–Llavor: anís (matafaluga), comí, fonoll, coriandre, rosella, llinosa…

–Estigmes: safrà…

–Estams: blat de moro…

–Flor: espígol, camamilla, àrnica, flor de taronger, saüc…

–Poncelles: clavell d’espècie…

–Fruits: llimona, nou moscada, pebre, xiprer, ginebró…

Passem revista, tot seguit, a les infusions més populars i les seves corresponents propietats.

 

El boldo

Creix espontàniament en zones seques i assolellades de Xile a les regions andines de Sud Amèrica, i també es cultiva a Itàlia i al nord d’Àfrica. Al nostre país només n’arriba com a exportació de Xile o d’altres zones on es cultiva. El Ministeri de Sanitat Alemany te aprovat el seu ús medicinal en casos de dispèpsies. Tradicionalment s’ha utilitzat pel tractament de la discinèsia biliar, colelitiasi, anorèxia, infeccions genitourinàries, restrenyiment i artritis. Es una planta aperitiva, antihelmíntica, digestiva, fungicida, i diürètica. A dosis elevades, és anestèsica, sedant i hipnòtica.

 

La camamilla

La camamilla romana és una planta herbàcia molt aromàtica, que prefereix els sòls argilosos, creix en baixa altura i la part utilitzada en medicina natural són les seves flors. Forma part de les plantes més consumides doncs és molt coneguda per les seves múltiples virtuts. Es pot utilitzar per estimular la gana abans de cada àpat, per facilitar la digestió després de cada àpat, per combatre la flatulència i l’aerofàgia (gasos en els intestins), també s’utilitza contra el mal de cap, les rampes, el mal de dents i altres dolors diferents. Pels seus poders contra la inflamació s’utilitza per millorar les parpelles irritats i els ulls cansats. La camamilla s’utilitza sobretot per calmar les migranyes i les menstruacions doloroses.

 

El cardamom

Aquesta planta va ser utilitzada per primera vegada cap a l’any 700 a l’Índia meridional i es va importar a Europa cap al 1200. És oriünda de les selves tropicals de l’Índia meridional, Sri Lanka, Malàisia i Sumatra, i en l’actualitat es conrea també al Nepal, Tailàndia i Amèrica Central, i Guatemala el major productor mundial. El que usualment coneixem de la planta són els fruits, capaços de donar gust als menjars amb la seva olor camforada, càlida i penetrant. S’ingereix mitjançant la infusió. El cardamom conté proteïna, aigua, oli essencial, carbohidrats i fibra. Regula el metabolisme, ajuda a curar la artritis i és bo per als diabètics. Alleugereix els problemes digestius, les hemorroides i certs problemes urinaris.

 

La farigola

La farigola és originària de la zona mediterrània occidental i creix espontà-niament al centre d’Europa, als Països Balcànics i del Caucas. La planta es cultiva a l’Europa Central i Meridional, Àfrica Oriental, Índia, Turquia, Israel, Marroc i a l’Amèrica del Nord. Els principals països productors són Espanya, Marroc, França, Bulgària i Hongria. S’anomena farigola a Catalunya, del llatí vulgar ferricula, mentre que al País Valencià s’anomena timó, del llatí culte thymus. Té efectes antibacterians, antisèptics, antiespasmòdics i en usos tradicionals es pren en casos de refredat comú, laringitis, tos ferina, dispèpsia i asma. Per via tòpica també s’utilitza per al tractament de estomatitis, halitosi, faringitis, amigdalitis i lesions cutànies. El Ministeri de Sanitat Alemany te aprovat el seu ús medicinal en casos de tos improductiva i bronquitis.

 

La gençana

Aquesta planta s’estén per l’oest d’Àsia com Turquia, i per l’Europa central, on la podem trobar en gairebé tota Europa: Àustria, Alemanya i Suïssa, Moldàvia, Ucraïna, Bulgària, Grècia, Itàlia, França, Portugal, Espanya, especialment a la serralada cantàbrica asturiana, etc. A Catalunya la podem trobar a la Vall d’Aran i comarques pirinenques. Degut a les seves propietats com a tònic amarg, capaces de generar un augment de la producció de sucs digestius i estimular, en conseqüència, la realització de la digestió, aquesta planta és molt útil per tractar casos de restrenyiment. A més, en millorar la digestió, estimula la gana resultant, per tant, ideal per tractar casos d’inapetència. Té moltes més i bones propietats que cal tenir en compte: helmíntiques, això vol dir que la seva ingesta és molt indicada per a tractar i eliminar la presència de paràsits intestinals; antipirè-tiques, per la qual raó és molt aconsellable la seva aplicació en cas de presentar febre; antiinflamatòries, és molt bona per tractar cops i torçades en les articulacions. Per això últim, s’aconsella la seva aplicació en cas de patir de malalties reumàtiques.

 

La marialluïsa

Nativa de Sud Amèrica, creix de manera silvestre en el Perú, Xile, Argentina, Paraguai, Uruguai, Riu Gran del Sud (Brasil) i Mèxic, des d’on els conqueridors la van introduir a Europa al segle XVII. A Europa es pot cultivar en regions temperades. La seva infusió –amb una olor que recorda la de la llimona– s’utilitza com a digestiu, carminatiu i antiespasmòdic, per a casos de dispèpsia o dolors d’estómac. Posseeix una important quantitat de melatonina, substància que s’usa com a relaxant natural i que afavoreix el son nocturn. Els elements usats en infusió es recullen dos cops l’any, a finals de la primavera i començaments de la tardor. S’empren les fulles tendres i les parts florides.

 

El mat

Coneguda com a herba mat és una planta molt popular entre els argentins, bolivians, uruguaians, paraguaians, xilens i brasilers, per a qui preparar, prendre i servir mat és sempre un ritual, considerat un signe d’hospitalitat i germanor. Encara que es una beguda tradicional del continent sud americà el seu consum s’ha exportat a molts Països Àrabs –Síria n’és el principal–, i s’ha començat a valorar en el continent europeu. El mat conté xantines, que són alcaloides com són la cafeïna, la teofilina i la teobromina, estimulants ben coneguts que es troben també en el cafè i la xocolata. Té la particularitat que, a diferència del te o cafè, que es serveixen en tasses individuals, sol prendre’s en un únic recipient anomenat cebador (l’encarregat d’abocar l’aigua en el recipient) compartit entre tots els membres que formen la “ronda”. Això li dóna una connotació social que les altres infusions no tenen, però d’altra banda, comporta un cert risc de contagi de malalties a través de la saliva. Les infusions d’herba mat exerceixen una estimulació general en el cost. També s’ha comprovat la seva influència a l’aparell circulatori i digestiu, a la força muscular i en l’activació intel·lectual.

 

La menta

Aquesta planta procedeix de l’Àsia central que, al contrari de la majoria de plantes de la família de les labiades, accepta bé els terrenys humits i temperats, raó per la qual es desenvolupa molt bé per la zona mediterrània. Les seves fulles contenen un oli essencial, el compost principal del qual és el mentol. Les seves propietats principals són: antiespasmòdica, antisèptica, calma la paret interna de l’estómac, ajuda a accelerar la digestió i estimula la secreció de la bilis. Ajuda igualment a calmar els còlics i les nàusees. Com la gençana, és una bona ajuda contra els paràsits intestinals, a més d’estimular el sistema nerviós. La menta, una de les plantes més conegudes i utilitzades entre les plantes medicinals, s’ha de subministrar amb cautela als nens. També s’ha d’evitar donar-la a persones que pateixen de cremor d’estómac crònic.

 

El poliol

És una de les plantes arbustives que creix a les zones andines de Sud Amèrica entre els 1.500-3.500 m. Té un lleuger sabor a menta que la fa molt agradable, d’aquí que en la teoria –se l’anomena també menta poliol– i la pràctica, les trobem juntes envasades en sobres. De propietats no li falten quan es pren en infusió. Ajuda a eliminar els gasos, és carminatiu en els còlics, combat els refredats i ajuda a fer la digestió (en el darrer cas s’aconsella prendre-la amb unes gotes de suc ​​de llimona durant el menjar). Elimina els cucs intestinals, però cal beure-la en dejú i sense endolcir. Com la majoria de plantes aromàtiques presenta algunes contraindicacions que cal tenir en compte: entre altres, com que resulta adient en l’estimulació de l’úter, pot resultar abortiva. També pot afectar el fetge i els ronyons.

 

La til·la

Anomenem til·la la infusió preparada amb les flors que dóna el til·ler, un arbre de gran volum natiu de les regions temperades de l’hemisferi nord que pot aconseguir 40m. d’alçada i viure quasi 900 anys. Es recomana aquesta infusió especialment en tractaments d’insomni, espasmes o còlics digestius i també contra l’ansietat i el nerviosisme (si no és pateix de contraindicacions, se’n poden prendre fins a quatre tasses al dia).

 

La valeriana

De la família de les valerianàcies, aquesta planta, nativa d’Europa i algunes parts d’Àsia, ha estat introduïda a Amèrica del Nord, essent bastant comú als boscos humits i a les vores de corrents d’aigua, on creix i es desenvolupa. Els seus efectes es coneixen des d’antic. Al segle XVI s’afirmava que la valeriana curava l’epilèpsia i al segle XVIII es feia servir contra la histèria. Actualment la valeriana s’utilitza en els problemes de son, ansietat i angoixa gràcies als seus principis actius, per això és molt utilitzada com a remei sedatiu sense que presenti els efectes secundaris i nocius dels medicaments clàssics. És a dir, no existeix el risc de dependència o la sensació de fatiga en despertar-se al matí. Té efectes psicoactius sobre el comportament dels gats, ja que pel que sembla, desprèn una olor semblant a l’orina d’aquests felins. Els informes anecdòtics afirmen que la valeriana també és atractiva per a les rates, o això sembla que dóna a entendre l’autor del flautista d’Hamelin quan aquest intenta atraure les rates.

 

La xicoira

Anomenada també herba de caputxí, ulls de gat, cama-roja, xicòria, escarola borda o herba de cafè, la xicoira és originari d’Europa, Àsia occidental i Àfrica del Nord. És també una planta comuna en la zona submediterrània, present tant a Europa com Amèrica, tot i que es cultiva especialment al nord de França, Bèlgica, Alemanya i Espanya. En quant a la distribució a Catalunya, la trobem a totes quatre províncies catalanes, però especialment a Girona, Barcelona i Lleida. La principal virtut d’aquesta planta és que afavoreix les secrecions de la bilis i pal·lia els efectes negatius dels sucs gàstrics gràcies a les substàncies que la componen (en aquest cas s’ha de prendre abans dels àpats). D’igual manera presenta efectes diürètics atacant les inflamacions de vies urinàries; és lleugerament laxatiu. Existeixen varietats de xicoira silvestres i conreades, totes elles fàcils d’identificar per les seves atractives flors blaves. La xicoira silvestre és una herba alta de fins a un metre d’alçada que creix a la vora de camins o terrenys escarpats. Es distingeix per les seves fulles dentades i el seu sabor amarg característic. De la xicoira silvestre s’utilitzen amb finalitats medicinals tant les fulles com l’arrel. Actualment és, a més, conreada com a reemplaçament del cafè.

A aquest conjunt de plantes que per a nosaltres posseeixen virtuts medicinals i terapèutiques hem de sumar-hi altres tipus d’herbes que utilitzem a la cuina per assaonar o aromatitzar aliments i preparats, per bé que no es consideren alimentàries (en parlarem amb deteniment a →Els aliats de la nostra cuina a [Espècies i condiments]).