Te i pastes – Fotografia original de BeCeeNe


El te ha esdevingut una beguda tradicional arreu del món i el seu consum massiu ha superat fins i tot el cafè. D’Àsia a Europa i passant per Àfrica prenen te països tan diversos com la Xina i el Tibet, el Japó o l’Índia, Turquia i tot l’Orient Pròxim, Rússia, tot el Magrib i mitja Europa, amb Gran Bretanya de capdavantera. Al continent americà no és menys conegut, essent Xile el consumidor més important d’Amèrica del Sud.

Una dada que potser a molts de vosaltres us sobtarà: sublevacions com el motí del te a Boston es considera el precedent de la Guerra de la Independència dels EE UU d’Amèrica del Nord. Al 1.773, els colons americans van llençar al mar tot un carregament de te per a protestar contra Gran Bretanya, que en gravava la seva importació per tal de beneficiar a la Companyia Britànica de les Índies Orientals.

La part utilitzada de la planta del te són les fulles, que s’utilitzen per produir la típica infusió, una beguda que tan la podem beure per esmorzar, després dels àpats o amb motiu de qualsevol trobada o invitació. El te es beu calent, sol, amb llet, amb llimona, amb licor, amb menta, etc., però també es consum fred i fins i tot gelat. El te gelat fou inventat a la Fira Mundial de 1.904 en Saint Louis per Richard Blechynden, que no aconseguia vendre el te a causa de la calor i se li va ocórrer la genial idea de barrejar-lo amb gel.

 

TIPUS DE TE

Es coneixen fins a sis tipus principals de te que es distingeixen sobretot pel temps de recollida i pel seu posterior processament:

–Te blanc. Són les fulles joves (brots nous de l’arbust) que no s’han oxidat i que poden haver estat protegits del sol per evitar la formació de la clorofil·la.

–Te verd. Les fulles s’estabilitzen, a penes acabada la collita, a temperatures molt altes (mètode xinès) o al vapor (mètode japonès), enrotllat, dessecat ràpidament i més o menys torrat.

–Te negre. Marcit durant unes 20 hores, enrotllat, fermentat en una atmosfera humida i posteriorment dessecat amb aire calent en un mitjà humit, que potencia els sabors i els colors.

–Te vermell. És una subclasse del te negre, i amb el qual se l’identifica sovint, un producte inusual donat que sol estacionar-se per un període de fins a 50 anys. Se’l coneix amb el nom de Puh Erh i a la Xina es considera un producte medicinal. No obstant això, en el món occidental, quan parlem de te vermell fem referència, normalment, a la tisana rooibos, procedent d’un arbust d’origen sud-africà batejat amb aquest nom pels holandesos.

–Te groc. En un principi només estava destinat al consum de la família imperial. És molt poc conegut i molt apreciat, i s’obté mitjançant un curt procés de fermentació que es frena amb calor sec, aconseguint així un color, aroma i sabor suau i molt delicat diferent al dels altres tes. Els més prestigiosos provenen de Hunan i Sichuan, a la Xina.

–Te blau. Es tracta d’una varietat poc coneguda que es pren gairebé exclusivament al sud-est de la Xina i es coneix amb el nom de Oolong. És més digestiu i depuratiu que la resta de tes i el seu sabor és a mig camí entre la dolçor del te verd i l’amargor del te negre.

A Catalunya, València i Aragó es coneix una infusió anomenada Te de roca procedent d’una planta distinta de la resta de tes. El nom científic per anomenar la planta del te de roca és Jasonia Glutinosa, mentre que la resta de tes procedeixen de la planta anomenada Camellia Sinensis.

La planta del te de roca es recull en terrenys rocosos, generalment de tipus calcari, el que ha donat lloc al seu nom. Les flors d’aquesta planta són de color groc, molt petites, i agrupades a l’extrem de la tija. La seva infusió té una olor camforada i un gust una mica amarg. Des del punt de vista de la seva composició, podem dir que no conté cafeïna (o teïna) i, igual que el te, conté una alta quantitat de tanins, substàncies molt recomanables en casos de diarrees.

El te preparat per infusions no sempre es presenta sol sinó que ve barrejat amb espècies, fruites i altres herbes com a potenciadores del sabor, sobretot el te negre. En trobem amb canyella, clavell d’espècie, vainilla, pebre, menta, etc.; amb pinya, coco, taronja, llimona, mango, móres, poma, cireres, etc. Barrejat amb el fruit de la bergamota –un cítric– s’aconsegueix el te Earl Grey, un dels tes negres més difosos a occident.

La conservació del te és important a l’hora de parlar d’aquesta beguda mil·lenària, un detall que té molt a veure, a part de la qualitat del te d’origen, amb el seu correcte emmagatzematge i en la particular capacitat que tingui cada tipus de te per aguantar en òptimes condicions durant el mateix espai de temps.

El te negre, per exemple, té una vida útil més llarga que la del te verd que, en ser més fresc i amb menys processos, en menys d’un any pot començar a deteriorar-se, perdent la seva frescor i característiques. Alguns tes amb flors poden posar-se lletjos en un mes, tot el contrari del que succeeix amb el te vermell Puh Erh, que conforme passa el temps augmenten les seves qualitats. No es recomana prendre te a les embarassades ni a les persones que estan passant per un procés anèmic.