Algas da Praia de Boa, Galiza – Fotografia original de Luis Miguel Bugallo Sánchez (amb llicència C. Commons)


 

Formes de cultiu

Les algues creixen de forma esporàdica en les aigües que envolten els continents però moltes varietats de les que mengem són cultivades per l’home que ha desenvolupat dues maneres de fer-ho: cultiu en laboratori primer, i directament en terreny, és a dir, en el propi mar.

L’objectiu principal del cultiu de laboratori és obtenir petites plantes, que són portades més tard a un ambient aquós per al seu creixement. En aquest tipus de cultius s’utilitzen diverses tècniques per a l’obtenció i germinació d’espores o gàmetes fecundats i per a la fixació de les petites plantes en alguns sistemes de creixement, com ara pedres o petxines. Aquestes petites plantes també poden ser conreades en piques especials dissenyades en les vores de la costa.

El cultiu en terreny pretén aprofitar el creixement vegetatiu d’algunes plantes com a sistemes de reproducció i se’n practiquen dues maneres: el sistema de sembra directe i l’indirecte. El directe consisteix en plantar el que podríem anomenar esqueixos a una certa profunditat de la sorra o fang, tal com faríem amb planter de bledes o tomaqueres, amb l’ajut d’eines o enganxant-les en pedres o tubs que l’estacionen al fons del mar, la qual cosa permet a que facin arrels i formin bancals gràcies a les corrents marines. En llocs on abunden les marees s’aprofita el moment de les baixes marees per plantar-les quedant les plantes al descobert cada vegada que es repeteix el cicle. El sistema indirecte preveu clavar al fons marí –la llum no afavoreix el creixement de les algues– una estructura de fusta especial, resistent a l’aigua de mar, que suporta unes cordes on s’hi lliguen les petites algues, un sistema que es tradueix en la recollida d’unes 10o tones d’algues per hectàrea cada dos o tres mesos.

Les algues s’han fet servir com a fertilitzant natural a molts pobles de la costa cantàbrica durant anys però són valorades, sobretot, en medicina, camp en el que dues de les varietats, la laminaria i la sargassum, es fan servir en tracta-ments contra el càncer. Igualment, se’ls atribueixen propietats per curar la grip, els cucs intestinals, l’artritis o la tuberculosis.

Dins de la indústria farmacèutica, s’utilitza un dels seus components per a la fabricació de benes per a persones que han patit cremades o que tenen ferides greus a la pell. També trobem components en tintes, pintures, cosmètics –xampús, cremes i desodorants bàsicament– i en insecticides.

Avui dia ningú pot dir que no ha menjat algues perquè només que obrim la nevera o la despensa veurem gran quantitat d’aliments que en porten; si mirem els ingredients amb què es componen aquestes natilles o flams que tant ens agraden, o aquella mousse de xocolata amb què delim de tant en tant el nostre estómac, veurem: E-400, E-401, E-402, E-403, E-404, E-405, E-406, i E-407, uns numerets que signifiquen que els extractes d’algues hi són presents.

 

Propietats dietètiques

En l’àmbit de l’alimentació humana les algues són un aliment d’alt valor nutritiu que proporcionen una bona quantitat de minerals i vitamines. Plantes generalment aquàtiques o d’ambients sotmesos a hidratació, presenten longituds que van d’un a dotze metres i són riques en iode, calci, fòsfor sofre, sodi, ferro i un munt de minerals més. El seu consum aporta, d’igual manera, dosis apreciables de vitamines A, C, E, K i en menor quantitat, la B12.

Entre les aportacions beneficioses a la salut tenim la regulació del funcionament de la glàndula tiroides, la formació d’hemoglobina a la sang i el rendiment muscular i nerviós. Per contra, i precisament per l’alt contingut de iode que aporten les algues marines, no se’n recomana el consum a les persones que pateixen hipertiroïdisme, a les que són molt primes i nervioses, i les que tenen tendència a la hipertensió.